Padrins que fan de pares: un dret de l¿infant o una obligació de la persona gran?

Abstract

La responsabilitat de les famílies, concretament de les dones, pel que fa a la cura de les persones dependents generalment s¿ha entès com una tendència natural d¿algunes societats tradicionals en què valors com la solidaritat dins l¿àmbit privat s¿imposen sobre la protecció pública. Aquest argument està relacionat amb el model familista d¿estat de benestar propi del sistema de protecció espanyol i del estats del sud d¿Europa. Des d¿una perspectiva diferent, més que d¿una opció es tractaria d¿una obligació que recau sobre les famílies, a causa d¿un sistema ocupacional que no facilita a aquestes ocupar-se dels seus membres i d¿un sistema públic insuficient. Concretament, en relació amb el paper que assumeixen els padrins en aquestes relacions de solidaritat familiar, al treball es presenten dades que mostren que als països del sud la freqüència en la cura dels padrins als néts és més baixa però la cura és més intensiva. Aquests estudis confirmen que un estat del benestar fort amb un grau elevat de cobertura social no redueix la solidaritat familiar. La inversió en polítiques familiars afavoreix la solidaritat intergeneracional, en tant que permet una complementarietat entre l¿ajuda pública i l¿ajuda familiar, sense esgotar ni saturar la darrera. A la inversa, la manca o un nivell molt baix d¿inversió en polítiques familiars pot fer més precària l¿ajuda.

La responsabilidad de las familias, concretamente de las mujeres, del cuidado de las personas dependientes generalmente se ha entendido como una tendencia natural de algunas sociedades tradicionales en las que valores como la solidaridad en el ámbito privado se imponen sobre la protección pública. Este argumento está relacionado con el modelo familista de bienestar propio del sistema de protección español y de los estados del sur de Europa. Desde una perspectiva diferente, más que de una opción se trataría de una obligación que recae sobre las familias debido a un sistema ocupacional que no facilita a las mismas ocuparse de sus miembros y a un sistema público insuficiente. Concretamente, en relación al papel que asumen los abuelos en estas relaciones de solidaridad familiar, en el trabajo se presentan datos que muestran que en los países del sur la frecuencia en el cuidado de los abuelos a los nietos es menor aunque más intensiva. Estos estudios confirman que un estado del bienestar fuerte con un nivel elevado de cobertura social no reduce la solidaridad familiar. La inversión en políticas familiares favorece la solidaridad intergeneracional en tanto que permite una complementariedad entre la ayuda pública y la ayuda familiar, sin agotar ni saturar la última. A la inversa, la falta o un nivel muy bajo de inversión en políticas familiares puede precarizar la ayuda.