Programes d'intervenció comunitària en vellesa i família

Abstract

Después de más de quince años trabajando en el diseño y la aplicación de diversos programas comunitarios para las personas mayores, familiares cuidadores y profesionales de los servicios de atención social primaria, queremos expresar algunos de los resultados y consideraciones que hemos podido extraer de esta experiencia. Nuestra finalidad es poder conocer más y mejor la aplicación de los programas preventivos para la vejez y la familia desde un modelo de intervención basado en la comunidad y desde planteamientos psicosociales y educativos. En este sentido, a lo largo del texto se describen y analizan las principales circunstancias que envuelven el envejecimiento en la sociedad actual. Nuestra intención es mostrar diversos temas estratégicos alrededor de los cuales se pueden diseñar los programas comunitarios: aumento de la esperanza de vida, que implica también un aumento de las demandas sociales y económicas; feminización del envejecimiento; modificación de la tipología familiar y de las relaciones entre sus miembros, con el aumento considerable del riesgo de desprotección y abandonamiento, así como la proliferación preocupante de la violencia en relación a las personas mayores; aparición e incremento sostenido del síndrome del familiar cuidador y de sus costes económicos y sociales en forma de saturación de los sistemas de salud y servicios sociales. Esta realidad nos aboca, más que nunca, a la necesidad de programas de intervención comunitaria de estilo preventivo que hagan posible un envejecimiento digno y que conserven, tanto como sea posible, la calidad de vida y la integración familiar y comunitaria. La Ley para la promoción de la autonomía personal y atención a las personas en situación de dependencia (Ley 39_2006) proporciona un marco legislativo privilegiado por impulsar la intervención comunitaria mediante programas preventivos. Las administraciones públicas tendrían que impulsar la difusión y puesta en marcha de estos programas optimizando los recursos económicos, sociosanitarios y educativos para que este modelo de intervención deje de ser una declaración de buenas intenciones y se convierta en una realidad firme, decidida y, por encima de todo, valiente.

Després de més de quinze anys fent feina en el disseny i l'aplicació de diversos programes comunitaris per a persones grans, familiars curadors i professionals dels serveis d'atenció social primària, volem presentar alguns dels resultats i consideracions que hem pogut extreure d'aquesta experiència. La nostra finalitat és poder conèixer més i més bé l'aplicació dels programes preventius per a la vellesa i la família des d'un model d'intervenció basat en la comunitat i des de plantejaments psicosocials i educatius. En aquest sentit, al llarg del text es descriuen i analitzen les principals circumstàncies que envolten l'envelliment en la societat actual. La nostra intenció és mostrar diversos temes estratègics al voltant dels quals es poden dissenyar els programes comunitaris: augment de l'esperança de vida, que implica també un augment de les demandes socials i econòmiques, feminització de l'envelliment, modificació de la tipologia familiar i de les relacions entre els seus membres, amb l'augment considerable del risc de desprotecció i abandonament, així com la proliferació preocupant de la violència envers les persones grans, aparició i increment sostingut de la síndrome del familiar curador i els seus costs econòmics i socials en forma de saturació dels sistemes de salut i serveis socials. Aquesta realitat ens aboca, més que mai, a la necessitat de programes d'intervenció comunitària de caire preventiu que facin possible un envelliment digne i que conservin, tant com sigui possible, la qualitat de vida i la integració familiar i comunitària. La Llei per a la promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (Llei 39_2006) proporciona un marc legislatiu privilegiat per impulsar la intervenció comunitària mitjançant programes preventius. Les administracions públiques haurien de promoure la difusió i posada en marxa d'aquests programes tot optimitzant els recursos econòmics, sociosanitaris i educatius per tal que aquest model d'intervenció deixi de ser una declaració de bones intencions i esdevingui una realitat ferma, decidida i, per damunt de tot, valenta.