Imatges del cos humà

Abstract

Se muestran los diferentes cambios que ha sufrido la imagen del cuerpo en el tiempo que se ha adaptado a los usos, las costumbres, los vaivenes de la historia. No se puede olvidar, además, su memoria, sus evoluciones y su presencia en el proceso histórico, circunstancia chocante cuando se observa que el cuerpo es la materialidad más contundente y, al mismo tiempo, la realidad más inmediata de nuestra entidad psicofísica. Jacques Le Goff y Pierre Nora con su libro de principios de la década de 1970 'Hacer la historia' hicieron una de las aportaciones historiográficas más recientes en la recuperación del cuerpo como ámbitos de estudio. Esta situación favoreció la proliferación de obras individuales y colectivas que tenían por objeto el estudio histórico de la imagen del cuerpo humano, referidas especialmente al período que va de la Edad Media hasta la modernidad. De hecho, hacía tiempo que el descubrimiento del inconsciente había mermado la confianza en los valores asertivos de la palabra, lo que situó el cuerpo al centro de los discursos. Se clasifica al cuerpo como el huésped silencioso de los signos de la cultura, por lo que posee un alfabeto que es posible conocer y descodificar. Las llamadas del cuerpo son reclamos que se empezaron a sentir a finales del siglo XIX. Ya Nietzsche denigró, al Zaratustra, los menospreciadores del cuerpo. Los planteamientos de la escuela de los Anales y de la historia de las mentalidades, sin olvidar las aportaciones de la antropología, han potenciado el resurgir de la historia del cuerpo. Tanto ha sido así, que lo corporal ocupa, finalmente, un lugar privilegiado en las diferentes maneras de hacer historia, y se plantean también líneas de trabajo. El imaginario del cuerpo ha pasado por varias transformaciones y se encuentra sometido actualmente a la lógica consumista.

L'article pretén mostrar els diferents canvis que ha sofert la imatge del cos en el temps que s'ha adaptat als usos, als costums i als vaivens de la història. No se pot oblidar, a més, la seva memòria, les seves evolucions i la seva presència en el procés històric, circumstància xocant quan s'observa que el cos és la materialitat més contundent i, alhora, la realitat més immediata de la nostra entitat psicofísica. Jacques Le Goff i Pierre Nora amb el seu llibre de principis de la dècada de 1970 'Hacer la història' varen fer una de les aportacions historiogràfiques més recents en la recuperació del cos com a àmbits d'estudi. Aquesta situació va afavorir la proliferació d'obres individuals i col.lectives que tenien per objecte l'estudi històric de la imatge del cos humà, referides especialment al període que va de l'Edat Mitjana fins a la modernitat. De fet, feia temps que el descobriment de l'inconscient havia minvat la confiança en els valors assertius de la paraula, i això va situar el cos al centre dels discursos. Se classifica al cos com a l'hoste silenciós dels signes de la cultura, per la qual cosa posseeix un alfabet que és possible conèixer i descodificar. Les crides del cos són reclams que es van començar a sentir cap a final del segle XIX. Ja Nietzsche va denigrar, al Zaratustra, els menyspreadors del cos. Els plantejaments de l'escola dels Annals i de la història de les mentalitats, sense oblidar les aportacions de l'antropologia, han potenciat el ressorgir de la història del cos. Tant ha estat així, que allò que és corporal ocupa, finalment, un lloc privilegiat en les diferents maneres de fer història, i es plantegen també línies de treball. L'imaginari del cos ha passat per diverses transformacions i es troba sotmès, actualment, a la lògica consumista. Resum pres de la publicació.